Eka doroba ra mphesaphesa ra Giyani a
ku ri na swifanyetana swo pfumala
makaya. A swi amukela xin’wana na
xin’wana lexi siku ri swi
khomeleke swona.
Hi mixo wun’wana a va ri ku sungeni ka
mimete ya vona
endzhaku ka loko va etlerile epatwini
exirhamini. Ku ringeta ku tikufumeta
va tshiverile ndzilo hi nthyaka leri a ri ri
eka xo chela thyaka.
Exikarhi ka swifanyetana leswi a ku ri na
loyi a vitaniwa Matewu. A ku ri yena
lontsongo
eka vona.
En la ajetreada ciudad de Nairobi, lejos de la apacible vida hogareña, vivía un grupo de jóvenes mendigos. Vivían el día a día como si no hubiera futuro. Una mañana, los chicos estaban empacando sus mantas después de dormir en la fría calle. Prendieron una fogata con basura para espantar el frío. Uno de los jóvenes del grupo era Magozwe. Era el más joven.
Vatswari va Matewu va lovile a ri na
ntlhanu wa malembe. U yile a ya tshama
na malume wa yena. Wanuna loyi a nga ri
na mhaka na Matewu. A nga n’wi nyiki na
swakudya swo enela. A n’wi tirhisa
mitirho yo tika swinene.
Cuando los padres de Magozwe murieron, él sólo tenía cinco años de edad. Se fue a vivir con su tío. Pero Magozwe no le importaba a ese hombre. No le daba suficiente comida. Y lo hacía trabajar muy duro.
Loko Matewu a ringeta ku gungula a
biwa. Loko a kombela ku ya exikolweni
na kona a biwa. Ivi malume wa yena a ku,
“U xiphukuphuku ngopfu wena u nge
pasi.”
Endzhaku ka malembe manharhu a karhi
a xanisiwa, Matewu a kunguhata ku
baleka ekaya. A sungula ku
tshama eswitarateni.
Si Magozwe se quejaba o hacía preguntas, su tío le daba una golpiza. Cuando Magozwe le preguntó si podía ir a la escuela, su tío lo golpeó y le dijo, “eres demasiado estúpido para aprender”. Después de tres años de vivir así, Magozwe se escapó de la casa de su tío. Empezó a vivir en la calle.
Vutomi bya le switarateni bya vava na
swona swifanyetana swo tala swa
kayakaya ku kuma swakudya. Mikarhi
yin’wana va khomiwa kumbe va biwa.
Loko va vabya ku lava munhu wova
pfuna.
Ntlawa lowu wa vafana a wu tihanyela hi
mali leyi va yi kumaka loko va famba va
kombela na loko va xavisa tipulasitiki.
Vutomi a byi tikisiwa ngopfu hi mitlawa
leyi a yi tshamela ku lwa leswaku va ta
lawula ndhawu yo
karhi.
La vida en la calle era difícil y muchos de los niños tenían dificultades para conseguir comida día a día. Algunas veces los arrestaban, otras veces les daban golpizas. Cuando se enfermaban, no tenían quién los ayudara. El grupo de jóvenes dependía de lo poco que recibían mendigando, de la venta de plásticos y del reciclaje. La vida era aun más difícil por las peleas con grupos rivales que querían tener el control de ciertas partes de la ciudad.
Siku rin’wana Mahewu a ha lava
swakudya eka xichelathyaka a
vona buku ya xitory ya khale no thyaka. A
yi dzudza thyaka a yi chela esakeni ra
yena.
Masiku hinkwawo a humesa buku leyi a
languta swifaniso. A nga koti ku hlaya.
Un día, Magozwe estaba escarbando los basureros y encontró un libro de cuentos viejo y destrozado. Le quitó el polvo y lo guardó en su bolsa. Todos los días, sacaba el libro y miraba las ilustraciones. Pero no sabía cómo leer las palabras.
Swifaniso swa xitori lexi a swi ri swa jaha
leri nga kula ri va muhahisi swa
swihahampfhuka.
Mahewu a hamba a lorha a karhi a
hahisa swihahampfhuka. Mikarhi
yin’wana a tivona ku ri yena jaha leri nga
eka xitori.
Las ilustraciones contaban la historia de un chico que creció y se convirtió en piloto. Magozwe fantaseaba con ser piloto. A veces, se imaginaba que él era el chico de la historia.
Siku rin’wana a ku titimela swinene loko
Mahewu a yimile etlhelo ka patu a karhi a
kombela. Wanuna un’wana a n’wi
tshinelela. “Kunjhani?
Hi mina Tomasi. Ndzi tirha kwala kusuhi
laha u nga kumaka swo miyeta nyoka.”
Ku vula wanuna.
U kombetile yindlu yin’wana ya
xitshopana ya lwangu ra bulu.
“Ndzi tshemba leswaku u nga ta ku kuma
swakudya.
Mahewu a languta wanuna, a languta
yindlu. “Kumbexana.” Ku vula Mahewu a
karhi a famba.
Hacía frío y Magozwe estaba mendigando en la calle. Un hombre se le acercó. “Hola, soy Thomas. Trabajo cerca de aquí, en un lugar donde podemos darte comida,” dijo el hombre. Apuntaba hacia una casa amarilla con techo azul. “Ojalá vayas pronto a buscar comida” le dijo. Magozwe miró al hombre, y después miró la casa. “Quizá”, dijo, y se fue.
Eka tinhweti leti landzelaka, Mahewu a
tshamela ku vona Tomasi. Tomasi a
rhandza ku vulavula na vanhu exitarateni.
Tomasi a tlhela a yingisela na swirilo swa
vanhu. A nga heli mbili, a nga rhukani na
swona a hlonipha.
Van’wana va vafana va vo pfumala
matswari va sungule ku fambela endlwini
ya xitshopana na lwangu ra
bulu ku kuma swakudya nanhlikanhi.
Con el paso de los meses, los jóvenes mendigos se acostumbraron a la presencia de Thomas. Él disfrutaba hablar con la gente, especialmente con los mendigos. Thomas escuchaba las historias de sus vidas. Era serio y paciente, y nunca maleducado ni irrespetuoso. Algunos de los chicos empezaron a ir a la casa amarilla y azul a buscar comida al mediodía.
Mahewu a tshamile endleleni a karhi a
languta buku ya yena ya swifaniso loko
ku ta humelela Tomasi a fika a tshama
etlhelo ka yena.
“Xana buku leyi yi vulavula hi yini?” ku
vutisa Tomasi.
“Hi jaha leri nga va muhahisi wa
swihahampfhuka.” Ku hlamula
Mahewu.
“Vito raj aha ra kona i mani” Ku vutisa
Tomasi.
“A ndzi tivi, a ndzi swi koti ku hlaya.” Ku
vula Mahewu.
Magozwe estaba sentado en la calle mirando su libro cuando Thomas vino y se sentó a su lado. “¿De qué trata la historia?” preguntó Thomas. “Trata sobre un chico que se convierte en piloto,” respondió Magozwe. “¿Cómo se llama el niño?” preguntó Thomas. “No sé porque no sé leer,” dijo Magozwe en voz baja.
Loko va hlangana kambe, Mahewu u
sungurile ku hlamusela Tomasi xitori xa
yena. A ku ri xitori xa leswi nga n’wi
humelela loko a ha tshama na malume
wa yena.
Tomasi a nga vulavulanga ngopfu kambe
o yingisela. A nga vuli leswaku Mahewu u
fanele ku endla yini.
Mikarhi yin’wana a va ta vulavula va karhi
va tidyela endlwini ya lwangu ra bulu.
Cuando volvieron a reunirse, Magozwe le relató la historia de su vida a Thomas. Le habló de su tío y de por qué huyó de esa casa. Thomas no hablaba mucho, y no le decía a Magozwe qué hacer, pero siempre le escuchaba con atención. Algunas veces conversaban mientras comían en la casa del techo azul.
Loko siku ra ku velekiwa ra Mahewu hi
fika, Tomasi u n’wi nyikile buku ya
switori. A ku ri na xitori xa jaha ra le
switandini leri nga kula ri hetelela ri
duma hi ku tlanga
bolo.
Tomasi u hlayerile Mahewu xitori lexi ko
hlaya swinene ku kondza ku fika siku
rin’wana a ku:
“Ndzi vona wonge i nkarhi w ova u ya
exikolweni ku ya dyondza ku hlaya. U swi
vona njhani?”
Tomasi u vuye a hlamusela leswaku u
tiva tindhawu to hlaya laha vana va nga
tshamaka va tlhela va ya exikolweni.
Cuando Magozwe cumplió alrededor de diez años, Thomas le regaló un nuevo libro de cuentos. Era la historia de un niño de una aldea que creció y se convirtió en un famoso jugador de fútbol. Thomas le leyó esa historia a Magozwe en muchas ocasiones, hasta que un día le dijo, “Creo que ya es tiempo que vayas a la escuela y aprendas a leer. ¿Qué te parece?” Thomas le explicó que conocía un lugar donde los niños podían vivir e ir a la escuela.
Mahewu u vuye a ehleketa hi mhaka leyi
y ova a ya exikolweni. Kambe a tlhela a
ehleketa leswaku malume wa yena a nga
va a nga hembi leswaku yena i
xiphukuphuku na swona a nge dyondzi
nchumu.
Loko vo n’wi ba kwale xikolweni ke? A
chava swinene. “Kumbe swi antswa ndzi
titshamela kwala switarateni.” Ku hleketa
Mahewu.
Magozwe pensó en este nuevo lugar y en ir a la escuela. Pero, ¿y si su tío tenía razón y era demasiado estúpido para aprender? ¿Y si volvían a darle golpizas en este nuevo lugar? Magozwe sintió miedo. “Quizá sea mejor seguir viviendo en la calle,” pensó.
U vuye a kombisa Tomasi leswi a
chavaka swon. Kambe Tomasi u ringetile
ku n’wi kombisa leswaku vutomi byi ta
antswa swinene a nga chavi na nchumu.
Magozwe le habló de sus miedos a Thomas. Con el paso del tiempo, Thomas pudo asegurarle al chico que su vida iba a ser mejor en ese nuevo lugar.
Mahewu u vuye a ya nghena eka yindlu
ya lwangu ra rihlaza. U
fikile a tshama na majaha mambirhi.
Eka yindlu leyi a ku tshama khume wa
vana, Hahani Sindi na nuna wa yena,
timbyana tinharhu, ximanga, na mbuti ya
khale swinene.
Y así fue como Magozwe se fue a vivir a una habitación en una casa con techo verde. Compartía su habitación con otros dos chicos. Había un total de diez chicos viviendo en esa casa. Vivían junto a la tía Cissy y su esposo, tres perros, un gato y una vieja cabra.
Mahewu u vuye a sungula xikolo. A swi
tika swinene. A fanele ku dyondza swo
tala.
Mikarhi yin’wana a lava na ku tshika.
Kambe a ehleketa hi muhahisi wa
swihahampfhuka na mutlangi wa bolo
eka buku ya switori. Ku fana na vona, a
nga tshikangi.
Magozwe empezó a ir a la escuela y fue difícil. Tenía mucho con qué ponerse al día. Muchas veces quiso rendirse. Pero pensaba en el piloto y en el jugador de fútbol de los libros. Al igual que ellos, Magozwe no se rindió.
Mahewu a titshamerile jarayini eka yindlu
ya lwangu ra rihlaza a karhi a hlaya buku
ya switori ya le xikolweni. Tomasi u fikile
a tshama etlhelo ka yena.
“Xana xitori xi vulavula hi yini?” ku vutisa
Tomasi.
“I xa mufana loyi a nga va mudyondzisi.”
Ku hlamula Mahewu.
“I mani vito ra jaha leri?” Ku vutisa
Tomasi.
“Vito ra yena i Mahewu.” Ku hlamula
Mahewu a karhi a n’wayitela.
Magozwe estaba sentado en el patio de la casa del techo verde, leyendo un libro de cuentos de su escuela. Thomas se le acercó y se sentó junto a él. “¿De qué trata la historia?” preguntó Thomas. “Trata sobre un chico que se convierte en profesor,” respondió Magozwe. “¿Cómo se llama el chico?” preguntó Thomas. “Su nombre es Magozwe,” dijo Magozwe sonriendo.